Parlar de la DGAIA és parlar d’una de les tasques més complexes i delicades que una administració pot assumir: la protecció dels infants més vulnerables de la nostra societat. Ningú no pot dubtar de la bona intenció que hi ha a l’origen del sistema ni de la dedicació admirable de la immensa majoria de professionals que, cada dia, treballen a primera línia amb una vocació a prova de tot. No obstant això, els recents i greus esdeveniments que han sortit a la llum pública ens obliguen, com a societat, a fer una reflexió honesta, profunda i, sobretot, valenta. La voluntat de voler resoldre un problema no és suficient si les estructures que han de vehicular aquesta ajuda fallen estrepitosament i es demostren incapaces de garantir la seguretat dels qui més ho necessiten.
Un sistema que es qüestiona a si mateix
Els fets coneguts són d’una gravetat extrema i han sacsejat la consciència col·lectiva: menors tutelats per la Generalitat que han caigut en xarxes d’explotació sexual, casos de violència dins dels mateixos centres de protecció i una sensació generalitzada de manca de control que ha estat denunciada per mitjans de comunicació i confirmada en part per informes del Síndic de Greuges. Aquests esdeveniments no es poden despatxar com a «casos aïllats» o «errors puntuals». Són, en realitat, fissures profundes que revelen la fragilitat de tot l’edifici. Quan un sistema dissenyat per ser l’últim refugi segur per a un infant es converteix, ni que sigui puntualment, en un factor de risc, és que alguna cosa fonamental no funciona.
La resposta institucional, fins ara, ha seguit un guió lamentablement previsible: declaracions públiques de consternació, promeses de revisió exhaustiva de protocols i la creació de comissions d’estudi parlamentàries. Aquestes mesures, tot i que necessàries en l’àmbit polític, corren el risc de convertir-se en un exercici de gestió de la crisi mediàtica, en lloc d’una veritable transformació. La pregunta clau no és només com ha pogut passar, sinó per què un sistema dotat de tants recursos humans i econòmics no ha estat capaç d’evitar-ho o, si més no, de detectar-ho a temps. Fer veure que es vol solucionar el problema és fàcil; la qüestió és si hi ha la voluntat real de desmuntar les dinàmiques internes que el perpetuen.
L’arrel del problema: un model opac i sense avaluació real
Aquí és on hem d’anar al fons de la qüestió, més enllà de la superfície política. Durant dècades, el model de protecció a la infància a Catalunya s’ha basat en una externalització massiva de serveis a una extensa xarxa d’entitats socials. Aquesta arquitectura, si bé neix d’una lògica de col·laboració, ha acabat creant un entramat complex, fragmentat i, sobretot, perillosament opac. Ha faltat una cultura de l’avaluació rigorosa i s’han consolidat mecanismes de control insuficients.
El problema no és la col·laboració publicosocial en si mateixa, sinó la manca de mecanismes efectius de supervisió i rendició de comptes. S’ha permès la consolidació d’entitats opaques i poc transparents, que han funcionat amb una gran autonomia sense que la seva eficàcia fos qüestionada. S’ha creat una cultura on la justificació burocràtica de la despesa sembla haver guanyat més importància que la medició de l’impacte real en la vida dels infants i joves atesos. No hi ha transparència en els resultats. No disposem de dades públiques i fiables sobre indicadors clau: quants joves extutelats acaben en situació d’exclusió social? Quants aconsegueixen una inserció laboral estable? Quants assoleixen un nivell de benestar emocional i autonomia personal satisfactori? El silenci al voltant d’aquestes preguntes és eixordador i simptomàtic d’un sistema que s’ha avaluat més per l’esforç que pels resultats.
El camí cam a la solució: professionalització, transparència i responsabilitat
Si realment volem resoldre el problema d’arrel, no n’hi ha prou amb bones intencions ni amb reformes cosmètiques. Cal una transformació valenta i estructural del model, basada en tres eixos irrenunciables:
- Gestió Professional i Exigent: La direcció del sistema ha de ser eminentment tècnica i professional, allunyada de les quotes polítiques. Cal implementar criteris de gestió moderns, centrats en l’eficiència, la qualitat dels processos i la presa de decisions basada en dades, on cada euro públic invertit estigui vinculat a un objectiu clar i mesurable.
- Transparència Absoluta i Auditories Externes: És imprescindible que auditories independents, tant operatives com financeres, avaluïn periòdicament la qualitat de l’atenció a cada centre i l’eficàcia de cada programa. Els resultats d’aquestes avaluacions han de ser públics i accessibles. Només amb llum i taquígrafs es pot trencar la inèrcia de l’opacitat i reconstruir la confiança ciutadana.
- Un Model Centrat en l’Impacte Real: Hem de fer el salt qualitatiu de finançar places i estructures a finançar resultats transformadors. Cal definir, de manera consensuada amb experts, indicadors d’impacte clars (èxit escolar, inserció laboral, salut mental, nivell d’autonomia) i que el finançament a les entitats estigui, almenys parcialment, vinculat al seu compliment.
La protecció a la infància és, probablement, la responsabilitat més sagrada d’una societat. Ja no valen les excuses, les mitges tintes ni els pedaços. Aquest escàndol ha de ser un punt d’inflexió definitiu. És el moment d’exigir menys paraules i més fets; menys comissions i més responsabilitats. És l’hora de tenir la valentia de reconstruir un sistema que posi, de veritat i amb totes les conseqüències, l’interès superior del menor al centre de tot.
