En l’article anterior, diagnosticàvem el mal profund que afecta el nostre sistema educatiu: una «escola buida», fruit d’una pedagogia tova que ha renunciat a l’exigència i ha menystingut el valor del coneixement. Però la crítica, per ser útil, ha d’anar acompanyada de propostes. Si realment volem revertir aquesta situació a Catalunya, no n’hi ha prou amb lamentar els resultats de l’informe PISA. Cal traçar un camí clar, concret i valent per recuperar l’autèntic sentit de l’educació. Aquest camí no passa per fórmules màgiques, sinó per tornar a principis sòlids que mai no hauríem d’haver abandonat.
El primer pas, i el més crucial, és la recuperació de la figura de l’adult educador. Com assenyala la pedagoga sueca Inger Enkvist, una de les veus més lúcides en la crítica als sistemes educatius moderns, «l’essencial en l’educació és la relació entre una persona que sap i vol ensenyar i una altra que vol aprendre». Hem diluït aquesta veritat fonamental en un mar de metodologies on el mestre ha passat de ser un transmissor de coneixement a un simple «facilitador» o «acompanyant emocional». L’educació de qualitat requereix adults –mestres, professors, pares– que tinguin una proposta clara, un horitzó de sentit per oferir. Requereix subjectes educatius que no tinguin por d’exercir la seva autoritat, entesa no com a autoritarisme, sinó com el reconeixement que ve del saber i de l’experiència.
Un exemple d’èxit on aquest principi es posa en pràctica de manera exemplar el trobem en models com el de les escoles KIPP («Knowledge Is Power Program») als Estats Units, que ja vam esmentar. Més enllà del seu currículum exigent, la clau del seu èxit en entorns vulnerables és la creació d’una cultura escolar basada en expectatives altes i en la presència constant d’adults que actuen com a referents. Els professors no només ensenyen matèries; transmeten valors com la perseverança, l’optimisme i l’autocontrol. Allà, la cultura de l’esforç no és una imposició, sinó una conseqüència lògica d’un entorn on els adults creuen fermament en el potencial de cada alumne i l’acompanyen en el camí per assolir-lo. Aquest model demostra que l’excel·lència acadèmica i la formació del caràcter no són objectius excloents, sinó dues cares de la mateixa moneda.
El segon camí ineludible per a la recuperació de l’educació a Catalunya és tornar a dotar de contingut el currículum, i això passa necessàriament per la revitalització de les humanitats. Hem caigut en el parany utilitarista de creure que només és valuós allò que té una aplicació tècnica immediata. Hem arraconat la filosofia, la literatura, la història i l’art, considerant-les disciplines secundàries. En fer-ho, hem buidat l’escola del seu principal poder transformador: la capacitat de connectar l’alumne amb les grans preguntes de la condició humana.
Com podem esperar que un adolescent construeixi un pensament crític si no l’hem exposat al diàleg amb Plató, a la complexitat moral de Shakespeare o a la profunditat poètica de Verdaguer? Els clàssics no són textos polsegosos; són converses vives amb les ments més brillants de la història. La literatura ens ensenya empatia, ens permet viure altres vides i entendre la complexitat de l’ànima humana. La filosofia ens dota de les eines per argumentar, per qüestionar les nostres pròpies certeses i per buscar la veritat. Les humanitats, en definitiva, són l’autèntic gimnàs de la intel·ligència i de l’esperit. No eduquen per a una feina concreta, sinó per a la vida en la seva totalitat.
Per tant, una proposta clara per a l’educació a Catalunya hauria d’incloure un «Pla de Rescat de les Humanitats». Això implica no només més hores lectives, sinó un canvi de paradigma en com s’ensenyen: de manera exigent, cronològica i centrada en la lectura directa de les grans obres. Es tracta de recuperar el cànon, no com un dogma inamovible, sinó com un punt de partida sòlid per poder dialogar amb el món.
En definitiva, l’educació que necessitem no sorgirà de l’última innovació tecnològica ni de la darrera moda pedagògica. Sorgirà de la valentia de tornar a allò que sempre ha funcionat: adults compromesos que transmeten un coneixement ric i profund, una cultura de l’esforç que tracta l’alumne amb el respecte de qui espera el millor d’ell, i un currículum on les humanitats tornin a ocupar el seu lloc central. L’educació no és només preparar per a un futur laboral; és, sobretot, transmetre un llegat cultural que ens faci més humans i més lliures. Aquest és el camí, i és urgent començar a recórrer-lo.
