En un món accelerat, líquid i sovint desmemoriat, aturar-se a contemplar la realitat que ens envolta amb ulls nous pot ser un acte profundament revelador. I a Catalunya, aquesta realitat ens parla, si sabem escoltar, d’una història on la fe, la cultura i la nació avancen de la mà. No cal ser creient per reconèixer una evidència que tenim davant dels ulls cada dia: la nostra identitat col·lectiva està íntimament lligada a una tradició cristiana que ha modelat el nostre paisatge, les nostres institucions i, fins i tot, la nostra manera de ser.
Per entendre-ho, només cal viatjar mil anys enrere i fixar-nos en una figura cabdal: l’Abat Oliba. Bisbe de Vic, abat de Ripoll i Cuixà, fundador de Montserrat… Oliba no va ser només un home de fe; va ser un home d’Estat, un constructor de país. Amb ell, l’Església no només evangelitzava, sinó que ordenava el territori, impulsava la cultura a través dels scriptoria monàstics i establia les bases d’una convivència pacífica amb les assemblees de Pau i Treva de Déu, el germen del futur pactisme català. La fe catòlica no era un complement a la naixent Catalunya; n’era el fonament, l’argamassa que unia les pedres.
Aquesta realitat fundacional té una manifestació física, visible a la majoria dels nostres pobles i ciutats: el campanar. Per què, durant segles, la vida de les nostres comunitats s’ha articulat al voltant de l’església? La resposta va molt més enllà de la simple devoció. En un món rural, dispers i sovint perillós, l’església oferia molt més que consol espiritual. Oferia seguretat, emparada sota l’autoritat moral de Déu i la protecció física de la sagrera, un espai sagrat de trenta passes al voltant del temple on la violència estava prohibida. Oferia identitat, un punt de trobada on la comunitat celebrava les seves alegries (batejos, casaments) i plorava les seves pèrdues (funerals). I, sobretot, oferia ordre: el toc de les campanes marcava el ritme de la jornada, cridava a sometent davant del perill i congregava el poble per a les decisions importants. Les famílies es van agrupar al voltant del campanar perquè era el cor civil i espiritual de la vida col·lectiva.
Aquest vincle entre la vida de les persones i l’Església té una altra plasmació, potser menys visible però encara més profunda: la custòdia de la nostra memòria. On es registrava la nostra existència abans de l’arribada dels registres civils moderns? La resposta es troba als arxius parroquials. Els llibres de baptismes, matrimonis i defuncions no són simples papers vells; són l’únic testimoni escrit de la vida de generacions senceres de catalans. Gràcies a la tasca metòdica de milers de rectors anònims, avui podem resseguir la història de les nostres famílies, reconstruir genealogies i entendre d’on venim. L’Església no només va ser el centre físic de la nostra societat, sinó també la seva notària, la guardiana de la nostra identitat personal i familiar.
És per això que la crema de convents i la destrucció d’esglésies durant la Guerra Civil, l’any 1936, no va ser només un atac a la fe catòlica. Va ser un acte de memoricidi, un intent de cremar les arrels d’un poble. Quan les flames van devorar retaules barrocs, imatges centenàries i, sobretot, arxius parroquials, no només es perdia patrimoni artístic —un tema que mereixerà un article a part—, sinó que s’esborraven segles de la nostra història civil. Bona part de l’ADN de la nostra societat va desaparèixer en aquella onada de violència, controlada o incontrolada.
Avui, en ple segle XXI, potser mirem aquells campanars amb una barreja de nostàlgia, indiferència o fins i tot rebuig. Però la realitat és tossuda. Són els fars que ens recorden d’on venim, els testimonis d’una fe que va donar forma a un país. Reconèixer-ho no és un acte de proselitisme, sinó de justícia històrica i de saviesa cultural. Perquè un poble que oblida les seves arrels, per molt que corri, no sap mai cap a on va.
