En els articles anteriors hem vist com el campanar va ser el centre de la vida comunitària i el bressol de l’educació. Però l’ombra de l’església era encara més allargada. En un món on l’Estat del Benestar era una quimera del futur llunyà, la parròquia va assumir dues funcions vitals que avui donem per descomptades, però que van néixer entre naus i retaules: la cura dels cossos (sanitat i acollida) i la custòdia de les vides (el registre civil).
Quan passegem pel Barri Gòtic de Barcelona i veiem l’edifici de la Pia Almoina, sovint n’admirem l’arquitectura sense pensar en la seva funció. Institucions com aquesta, nascudes sota l’empara eclesiàstica, no eren simples menjadors socials; eren la resposta organitzada a la pobresa i la malaltia. Abans que existís la seguretat social, l’Església va entendre que la caritat no podia ser només una almoina esporàdica, sinó una estructura estable.
L’Hospital de la Santa Creu: l’embrió de la sanitat moderna
Així van néixer els hospitals medievals, que poc tenien a veure amb els nostres centres tecnificats. Eren cases d’acollida, «Hotels de Déu», on el pelegrí, el pobre i el malalt trobaven recer. El gran Hospital de la Santa Creu, fundat el 1401, no va ser una iniciativa pública laica, sinó la fusió dels petits hospitals religiosos de la ciutat per guanyar eficiència. Durant segles, la infermera va ser la monja i el gerent, el canonge. Curar el cos era vist com una extensió natural de salvar l’ànima.
Però el campanar oferia una protecció encara més física: la Sagrera. En una època de violència feudal, l’Església va traçar un cercle de trenta passes al voltant del temple on la violència estava estrictament prohibida. Aquest espai sagrat, garantit per les assemblees de Pau i Treva de Déu (una innovació catalana exportada a Europa), va ser el primer refugi segur per a la pagesia. El «dret d’asil» convertia el temple en un espai inviolable, una ambaixada de pau enmig de la guerra. L’església no només donava fe; donava vida, literalment.
I si l’Església protegia la vida, també s’encarregava de certificar-la. Avui ens sembla normal tenir un DNI i constar en una base de dades estatal, però el Registre Civil no va aparèixer a Espanya fins al 1870. Abans d’això? Abans d’això, només existies si l’Església deia que existies.
Dels Quinque Libri al Registre Civil: quan el rector era el notari
Va ser el Concili de Trento (1563) el que va universalitzar l’obligació dels rectors de portar els Quinque Libri (els cinc llibres: baptismes, confirmacions, matrimonis, exèquies i estat d’ànimes). Però a Catalunya, com sovint passa, vam anar per feina. Parròquies com la de Santa Maria de Verdú conserven sèries documentals que s’avancen a la norma general, mostrant una continuïtat històrica que fa vertigen.
Aquests arxius parroquials són molt més que llistes de noms. Són la demostració que, per a la visió cristiana, cada vida comptava. El fill del noble i el fill del jornaler quedaven inscrits amb la mateixa tinta i en el mateix llibre. El rector actuava com a notari de la vida, certificant que aquella persona havia nascut, havia estimat i havia mort. Sense aquests milers de llibres, salvats moltes vegades de la crema i l’oblit per mossens zelosos, avui seríem orfes de la nostra pròpia història, incapaços de traçar els nostres arbres genealògics més enllà de quatre generacions.
És cert que avui tenim hospitals públics i registres civils informatitzats. Hem «secularitzat» aquestes funcions i les hem fet universals, la qual cosa és un progrés innegable. Però seria d’una ingratitud supina oblidar d’on venen. La sanitat, l’acollida al desvalgut i el registre de la identitat no són invents de la burocràcia moderna; són herència directa d’aquell campanar que, durant segles, va ser l’única llum que vetllava pel benestar integral —cos i ànima, nom i història— dels nostres avantpassats.
