Les recents declaracions de l’actriu Sílvia Abril durant la promoció dels Premis Goya han aixecat una polseguera que mereix una reflexió que vagi més enllà de l’anècdota. L’humorista va afirmar: «Me niego a aceptar que la juventud tenga esa tirada hacia lo cristiano» i va afegir que li fa «pena que els joves necessitin creure en alguna cosa i s’aferrin a la fe cristiana». Aquestes paraules no són només una opinió; són una mostra de superioritat moral que planteja una pregunta incòmoda: qui és ella per dictar on han de buscar el sentit de la vida els joves o per estigmatitzar les seves preguntes existencials?
Una resposta a un buit existencial devastador
Els joves d’avui no s’apropen a l’espiritualitat per caprici, sinó perquè sobreviuen en un context de crisi profunda que el món secular no sap resoldre. Les dades de l’Informe FAD 2025 són esfereïdores: un 43% dels joves confessa haver tingut pensaments suïcides i un de cada tres reconeix haver-se autolesionat. L’OMS adverteix que el 14,3% dels adolescents pateix algun trastorn mental.
Davant d’aquest panorama de desesperança, la recerca de la fe no és una mancança intel·lectual, sinó una insurrecció vital. Entre 2022 i 2023, la identificació catòlica entre la Generació Z ha crescut, i trobades com la SEEK 2026, amb més de 26.000 joves, demostren que el retorn a la transcendència és una realitat tangible. Els joves busquen comunitat i propòsit on la societat de l’espectacle només els ofereix ansietat i nihilisme.
El miratge del cinema subvencionat vs. el retorn de l’Església
Resulta paradoxal que Sílvia Abril parli de «pena» envers els joves creients mentre representa una indústria, la del cinema espanyol, que sobreviu en una bombolla d’irrealitat. Parlem de dades: la indústria cinematogràfica rep 250 milions d’euros anuals en ajudes públiques, però ha perdut el 45% de la seva audiència des de 2014. El 87% de les pel·lícules no superen els 100.000 euros de recaptació, i més d’un centenar d’estrenes no van arribar ni als 1.000 euros d’ingressos.
És aquesta la «llibertat» o el «progrés» que ofereix Abril? Un sector que viu de l’esforç del contribuent per produir obres que, sovint, el públic ignora? Mentrestant, l’Església Catòlica genera 2.375 milions d’euros anuals en valor afegit i crea gairebé 90.000 llocs de treball. Per cada euro invertit en la seva activitat, en retorna 1,65 a la societat. Càritas va invertir 500 milions el 2024 per ajudar més de 2 milions de persones. On és la «pena» aquí, senyora Abril? En els joves que busquen salvar la seva vida a través de la fe o en una indústria que gasta milions de tots per a un públic cada cop més inexistent?
La hipocresia de la llibertat «tutelada»
L’estocada final a l’argument d’Abril és la seva pròpia contradicció. Es presenta com a paladina de la llibertat, però és incapaç d’acceptar que els joves siguin prou lliures per discrepar del seu dogma laïcista. Els joves catòlics d’avui són crítics i conscients; han vist com les ideologies del consum i l’hedonisme han fracassat en l’intent de donar-los la felicitat.
Mentre el cinema que Abril defensa fracassa a les taquilles malgrat les subvencions massives, l’Església bat rècords de recaptació a través de la casella de l’IRPF (429 milions d’euros el 2024). Això no és imposició; és la confiança voluntària de milions de ciutadans que veuen resultats on d’altres només veuen prejudicis.
Conclusió: Més respecte i menys tutela
L’actitud d’Abril no és progressista, és autoritària. Menysprear la recerca espiritual d’una generació que lluita contra la depressió i la manca de sentit és, senzillament, cruel. Els joves mereixen adults que els escoltin amb humilitat, no que els condemnin des d’una catifa vermella pagada amb diners públics.
La fe no és el problema; és, per a molts, la solució més sana i intel·ligent a un món que ha naufragat. Que els joves continuin preguntant, que continuin buscant i que continuin creixent. Perquè en un desert de nihilisme i subvencions buides, la fe continua sent l’oasi de sentit que molts no volen, o no poden, acceptar.
