Jordi Aragonès. Professor de secundària.
Els qui ens dediquem a l’ensenyament, ja sigui a primària, secundària o universitat, coneixem —i sovint patim— els estralls de les modes pedagògiques que arrasen les aules d’uns anys ençà. Entràvem a la professió amb una idea clara del que veníem a fer: ensenyar coneixements i transmetre habilitats que, lluny de ser antiquades, continuen essent imprescindibles perquè els nostres alumnes prosperin molts anys després de la nostra darrera lliçó. Parlo de l’oratòria, la correcció, els bons modals, la disciplina, l’esforç i la constància. S’aprenen a casa, sí; però n’hi ha prou de passar cinc minuts en un menjador escolar per comprovar que l’escola encara hi té molt a dir i a corregir.
Això és el que jo tenia al cap quan vaig decidir fer-me professor. M’apassionava la història i havia gaudit enormement de les classes del professor Ricard Illa: un excel·lent docent i una excel·lent persona. Aquelles lliçons artesanals, sense saturació de pantalles ni artificis digitals, eren humanitats en estat pur. Classes dictades, explicacions a viva veu, guix, apunts i —quina temeritat— exàmens: a final de tema, de trimestre i de curs. Nervis, rigor i saber fer. Funcionava.
Tot allò que vam aprendre a la secundària i al batxillerat ens va ser d’enorme utilitat. No tan sols per les dades o els contextos memoritzats, ni per la cal·ligrafia que ens va millorar exponencialment. Era una formació que ens preparava per a la universitat: saber escoltar, prendre apunts, organitzar el coneixement, i després ampliar-lo amb llibres i altres fonts. Ens van ensenyar a pensar i aprendre, però a través del coneixement i del mestre, no de la improvisació permanent.
Després, acabats els estudis, vaig cometre l’error (necessari per ser docent) de dedicar un any més a un màster de formació —o de deformació— del professorat. Allà se’ns va anunciar solemnament que ja no seríem mestres, sinó “acompanyants”. Que no havíem de transmetre coneixements, sinó ajudar els alumnes a “aprendre a aprendre”. Se’ns repetia que la memòria i l’estudi eren cadenes del passat, i que tot havia de ser “competencial”. Que l’autoritat del mestre era un obstacle; que les notes eren traumàtiques; que l’educació havia de ser sempre divertida i plena de descobertes. Que el guix i els apunts havien de deixar lloc a pissarres interactives, tauletes i portàtils. I que el llibre de text era un símbol opressor.
Mentrestant, molts alumnes passen de curs sense saber llegir correctament, amb errors ortogràfics on abans hi havia normes clares, i amb una expressió oral empobrida perquè gairebé ningú els corregeix. El professor s’ha convertit en un animador socioeducatiu, ha d’estar més pendent de dinàmiques lúdiques que d’impartir contingut. I quan s’atreveix a exigir, corre el risc d’ensopegar amb la burocràcia, els protocols o les queixes immediates.
Ara bé: el sentit comú, l’experiència professional, la investigació seriosa i l’evidència dels resultats —amb les proves internacionals com PISA en caiguda lliure— ens indiquen que aquestes receptes miraculoses estan portant l’educació pel pedregar. Una escola sense exigència és una escola sense oportunitats. Una escola sense mestre al centre és una escola sense brúixola.
I, malgrat la crisi educativa, a Catalunya la Generalitat encarrega als mateixos promotors del desastre el disseny de la solució. La Fundació Bofill i altres gurus pedagògics continuen aprofundint en el forat en comptes de començar a trepar per sortir-ne. És com encarregar a les plataformes antinuclears un pla energètic viable o demanar al Sindicat de Llogateres que resolgui la manca d’habitatge. Una rendició intel·lectual disfressada de progrés.
A fora d’aquí, cada cop més països estan fent la marxa enrere: recuperant els continguts, la centralitat del professor, l’avaluació clara i la cultura de l’esforç. Agafant de nou els llibres i amagant urgentment les distraccions de les pantalles. Perquè han entès que la igualtat d’oportunitats no es construeix rebaixant el nivell, sinó ajudant els alumnes a arribar-hi encara que costi. Sobretot als més vulnerables, que són els primers damnificats del pedagogisme buidat de substància. Si un alumne té dificultats no hem de limitar-lo amb un diagnòstic que l’encaselli en aquesta suposada limitació, hem d’ajudar-lo a superar-se i millorar. El món de demà i, sobretot, el mercat laboral, no faran diagnòstics, simplement deixaran enrere els qui no puguin competir.
Ha passat prou temps per posar a la balança el model antic i el nou. I ja no podem mirar cap a una altra banda. Els qui ens prenem seriosament la professió, els qui vam aprendre amb un model que funcionava i se’ns ha demanat que l’enderroquéssim, hem de dir: prou. Cal deixar enrere la ideologia i tornar al que sempre ha funcionat: el mestre com a guia, el coneixement com a fonament i l’esforç com a camí. Recuperem, sense complexos, els valors que poden treure’ns del forat: disciplina, dedicació, memòria, exigència i respecte. El futur dels nostres joves —i del país— s’ho mereix. No ens podem permetre continuar equivocant-nos.
