Una dada recent, exposada en l’informe Consens Econòmic i Empresarial de PwC, hauria d’haver provocat un terratrèmol en el debat públic espanyol: el 98% dels experts i directius considera que la falta de talent qualificat frena el creixement de la productivitat, i gairebé la meitat (48,8%) la senyala com la causa principal [1]. Aquesta xifra no és una simple estadística econòmica; és el símptoma visible d’una malaltia molt més profunda que corroeix les bases de la nostra societat: el fracàs del nostre sistema educatiu.
Durant anys, hem acceptat un relat complaent que atribueix les nostres carències a una suposada falta d’adaptació del sistema a les «necessitats del mercat». El mateix informe de PwC reflecteix aquesta visió, senyalant que un 43% dels panelistes culpa la «escassa connexió entre el sistema educatiu i les necessitats del mercat». Tanmateix, reduir el problema a una mera disfunció logística és un error de diagnòstic. La crisi de talent no és un problema d’ajust, sinó de buidament. No és que l’escola no prepari per al treball; és que ha renunciat a la seva missió fonamental: educar.
L’escola buida: la traïció silenciosa
Hem caigut en la trampa d’una pedagogia tova que, sota l’aparença de respecte i llibertat, ha perpetrat una de les formes més cruels d’abandonament. Com argumentava en un article anterior, s’ha instal·lat la idea que «educar és trair», que transmetre coneixement és una forma d’imposició contra l’autenticitat del nen. Hem reemplaçat l’autoritat del saber per un vague «acompanyament emocional», convertint el mestre en un «facilitador» i l’alumne en un client que sempre té la raó. El resultat és una «escola buida», una institució que ha renunciat a oferir un llegat cultural, un mapa per entendre el món.
Aquesta renúncia és la veritable traïció. Deixar un nen sol davant de la immensitat de la cultura, esperant que per pura espontaneïtat descobreixi Homer, les lleis de la termodinàmica o els principis del dret romà, és com abandonar-lo enmig de l’oceà amb una taula i desitjar-li bon viatge. No és un acte d’alliberament, sinó de desemparament. I les conseqüències d’aquest abandonament són les que ara constaten, alarmats, els directius de les nostres empreses: joves que arriben al mercat laboral sense les eines bàsiques no ja per a un treball concret, sinó per a la vida mateixa.
El criteri com a fonament de la llibertat
La pedagogia dominant ha enarbolar la bandera de la llibertat, però ha oblidat la seva condició essencial: el criteri. La llibertat autèntica no és l’absència de guies, sinó la capacitat d’escollir amb coneixement de causa. Una persona no és més lliure per ignorar qui va ser Plató, sinó quan, havent-lo llegit, pot dialogar amb ell, criticar-lo o fer-lo seu. La ignorància no allibera, esclavitza. Ens fa presoners de les nostres pròpies limitacions i de les manipulacions alienes.
Quan el sistema educatiu renuncia a transmetre el cànon cultural, a ensenyar la diferència entre la veritat i la falsedat, a dotar l’alumne d’un llenguatge ric i precís, no està creant individus lliures, sinó mà d’obra precària i ciutadans vulnerables. L’informe de PwC revela que gairebé el 80% dels experts creu que l’alta rotació laboral perjudica la formació. No és d’estranyar: un professional sense una base sòlida de coneixement és fàcilment reemplaçable, un peó intercanviable en un mercat que exigeix una adaptabilitat que només un pensament estructurat pot oferir.
Més enllà de l’utilitarisme: la necessitat de l’humanisme
El 62% dels directius enquestats per PwC creu que la Intel·ligència Artificial generarà noves oportunitats, però adverteix que el sistema educatiu ha d’adaptar-se amb rapidesa. Aquí resideix la gran paradoxa: en l’era de la tecnologia, la formació més necessària és, precisament, la més humana. La IA podrà automatitzar tasques tècniques, però no podrà replicar el pensament crític, la creativitat, l’empatia o la visió ètica. I aquestes capacitats no es cultiven amb tutorials de software, sinó amb l’estudi profund de les humanitats.
Com defensava en un altre text, hem aracconat la filosofia, la literatura i la història per considerar-les «inútils» des d’una perspectiva purament utilitarista. En fer-ho, hem privat els nostres joves del gimnàs on es forja la intel·ligència i l’esperit. Com podem esperar que s’adaptin a un futur incert si no els hem donat les eines per pensar, per argumentar, per entendre la complexitat de la condició humana?
La falta de talent qualificat no es resoldrà amb més cursos de programació o amb més pissarres digitals. Es resoldrà quan recuperem la valentia d’educar de veritat. Quan entenguem que transmetre un llegat no és una traïció, sinó l’acte més gran de generositat. Quan assumim que l’autoritat del mestre no emana de l’autoritarisme, sinó del coneixement i de l’amor pel món que presenta als seus alumnes.
El diagnòstic està clar. La pregunta ara és si tindrem la valentia d’aplicar el tractament. En el proper article, explorarem camins concrets per passar de l’escola buida a un horitzó d’esperança humanista.
