A mesura que Catalunya s’enfronta a una crisi social i econòmica intensa, moltes propostes de l’esquerra parlamentària semblen desconnectades de la realitat i, paradoxalment, poden acabar consolidant les desigualtats que diuen voler combatre. Si en repassem les iniciatives, hi apareixen incongruències repetides i una manca de realisme que pot sortir cara.
Promeses de Benestar Sense Finançament
A mesura que Catalunya s’enfronta a una crisi social i econòmica intensa, moltes propostes de l’esquerra parlamentària semblen desconnectades de la realitat i, paradoxalment, poden acabar consolidant les desigualtats que diuen voler combatre. Si en repassem les iniciatives, hi apareixen incongruències repetides i una manca de realisme que pot sortir cara.
La Dependència com a Solució
Una altra constant és l’aposta per un assistencialisme que, si no està ben dissenyat, pot alimentar dependències. Propostes com la Renda Bàsica Universal es presenten com a solució ràpida contra la pobresa, però les ajudes sense condicions i sense itineraris d’inserció poden desactivar l’ascensor social. Ajudar és imprescindible; però també ho és donar eines, formació i oportunitats perquè la gent pugui avançar de manera autònoma.
D’esquenes al mercat laboral
Es parla de crear feina de qualitat, però sovint es rebutgen condicions que permeten a les empreses adaptar-se a un entorn canviant. Si l’objectiu és elevar salaris i estabilitat, cal abordar la base: productivitat, inversió, creació d’empresa i atracció de talent. Voler salaris “europeus” sense construir el model que els fa possibles és una promesa que difícilment es pot complir.
La Fiscalitat Com a Arma de Destrucció
La fiscalitat progressiva és legítima. El problema és quan es planteja com a solució quasi única. Una càrrega excessiva pot empènyer empreses i professionals a buscar altres territoris, reduint activitat i base imposable. El resultat pot ser el contrari del que es predica: menys dinamisme, menys ocupació i menys recursos, amb impacte directe sobre les classes treballadores.
Un Model Educatiu Fallit
En educació, el sistema arrossega segregació i desigualtats. Però moltes propostes semblen més enfocades a blindar plantejaments ideològics que a atacar el problema real: resultats, equitat i exigència. La inclusió és imprescindible, però sense diagnòstic honest i mesures eficaces, el model es pot quedar encallat.
Inclusió i llengua: del discurs als fets
L’esquerra acostuma a reivindicar la inclusió i la llengua catalana com a eines d’integració, però sovint aquesta prioritat no es tradueix en polítiques coherents i aplicables. La inclusió real no és un eslògan: és garantir oportunitats efectives per a tothom, amb cohesió i amb criteris clars.
Conclusió: Un Futur Incert
En conjunt, el risc és continuar alimentant un cicle de promeses amb poca memòria econòmica i amb incentius equivocats. Si volem ascensor social, cal passar de la consigna a la gestió: finançament realista, polítiques que activin ocupació i productivitat, i serveis públics que funcionin amb exigència i resultats. Sense aquest canvi de paradigma, Catalunya seguirà atrapada entre expectatives inflades i frustració.
Joan Farrès Viladrich (periodista aficionat)
