En els nostres articles anteriors, hem explorat el campanar com a epicentre de la vida comunitària i espiritual. Però la seva ombra protectora va acollir una altra funció essencial, potser la més transformadora de totes: l’educació. Abans que existissin els ministeris, les lleis orgàniques i els edificis escolars moderns, el coneixement va néixer i es va difondre al redós de la parròquia. Entendre aquest origen no és un exercici de nostàlgia, sinó una clau per comprendre per què la nostra civilització és com és.
L’escola, com a institució, no va sorgir del no-res. Va néixer de la necessitat de l’Església de formar els seus clergues i, per extensió, d’instruir el poble en la fe. Les primeres aules van ser les sagristies i els claustres, on els rectors i els monjos ensenyaven a llegir les Escriptures, a escriure en llatí i a cantar els salms. Aquesta educació, inicialment destinada a una minoria, es va anar democratitzant a poc a poc, acollint els fills dels pagesos i artesans que vivien al voltant del temple. El campanar no només marcava les hores de pregària; també cridava a l’aprenentatge.
El mateix calendari escolar que avui ens sembla tan natural té les seves arrels en el ritme litúrgic de l’Església. Les vacances de Nadal, Setmana Santa i l’estiu no són una invenció moderna. Corresponen als grans cicles de la vida de Crist, moments en què la comunitat sencera aturava la seva activitat quotidiana per centrar-se en les celebracions. L’any escolar s’estructurava al voltant de la fe, perquè l’educació no era vista com una simple transmissió de coneixements, sinó com una formació integral de la persona, cos i ànima.
Catalunya, bressol de sants i missioners, va ser un terreny especialment fèrtil per a aquesta vocació educativa. A partir del segle XIX, en un context de canvis socials i polítics profunds, van sorgir nombroses congregacions religioses dedicades a l’ensenyament, fundades per homes i dones amb una visió clara: l’educació com a eina d’alliberament i de promoció social. Noms com Sant Josep de Calassanç (fundador dels Escolapis), Santa Joaquima de Vedruna (fundadora de les Carmelites de la Caritat) o Sant Antoni Maria Claret (fundador dels Claretians) són només alguns exemples d’una llarga llista de catalans que van dedicar la seva vida a crear escoles per als més necessitats.
La seva obra no es va limitar a les nostres fronteres. Moltes d’aquestes congregacions van portar els seus models pedagògics a Amèrica Hispana, Àfrica i Àsia, influint en les legislacions educatives de països sencers i creant una xarxa global d’escoles cristianes que encara avui perdura. L’impuls evangelitzador es va traduir en un impuls civilitzador, portant l’alfabetització i el coneixement a racons del món on no hi havia res.
Avui, però, vivim en una època de desmemòria deliberada. Hem perdut el sentit del relat, la connexió amb les nostres arrels. La correcció política ens ha portat a un estat d’amnèsia col·lectiva, on reconèixer el paper fonamental de l’Església en la construcció de la nostra civilització sembla un acte de provocació. S’ignora que els valors que avui defensem—la dignitat de la persona, la igualtat, la solidaritat—tenen una arrel profundament cristiana. Es menysprea la tasca de generacions de religiosos que van dedicar la seva vida a educar, curar i acollir els més vulnerables.
El resultat és una societat desorientada, que ha perdut el nord perquè ha oblidat d’on ve. Els campanars segueixen dempeus, però ja no escoltem la seva crida. Són testimonis muts d’un passat que ens interpel·la, que ens recorda que no som fruit de l’atzar, sinó hereus d’una tradició mil·lenària que ens ha fet com som. Reconèixer-ho no és una qüestió de fe, sinó de justícia històrica i de salut intel·lectual. Perquè un poble que renuncia a la seva memòria està condemnat a repetir els seus errors, perdut en un present sense sentit i sense futur.
