L’enquesta longitudinal del Panel Ciutadà de Catalunya 2025 ens ofereix unmirall incòmode de la nostra societat. Els números són reveladors, però més revelador encara és el que no diuen. Quan el 63% de les catalanes consideren el temps lliure com a «imprescindible per a una vida plena», mentre que només el 16% pensa que una parella estable és essencial i només el 14% creu que els fills ho són, assistim a quelcom més profund que una simple reordenació de prioritats. Assistim al triomf d’una filosofia de vida que ha buidat de sentit la vida mateixa.
La tirannia del temps lliure
Que el temps lliure sigui la prioritat número u no és casualitat. En una societat que ha mercantilitzat fins al darrer moment de la nostra existència, el temps lliure s’ha convertit en l’única moneda que sembla tenir valor. Però aquí rau la paradoxa: el temps lliure sense propòsit, sense connexió amb altres, sense transcendència, és tan sols l’absència de feina. No és llibertat; és buit.
Els nostres avis treballaven més hores, però el seu treball estava connectat amb la família, amb la comunitat, amb quelcom que els transcendia. El temps que no treballaven era temps compartit, temps de significat. Avui, els nostres joves reclamen temps lliure per «fer el que agrada», però sovint descobreixen que no saben què agrada fer quan no hi ha algú amb qui compartir-ho.
La desaparició de la parella i la família
Que només el 16% de les catalanes consideri una parella estable imprescindible per a una vida plena és xocant. Que només el 14% pensi que els fills ho són és devastador. Aquestes xifres no reflecteixen una alliberació; reflecteixen una soletat institucionalitzada.
La parella estable i la família han estat durant mil·lennis el nucli de la vida humana. No perquè fos perfecte—la història està plena de matrimonis fracassats i famílies disfuncionals—, sinó perquè representaven quelcom més gran que l’individu. Representaven la continuïtat, la responsabilitat, la transcendència del jo.
Avui, quan una dona diu que no necessita una parella per a una vida plena, potser té raó en que no la necessita per a la supervivència econòmica. Però el que revela aquesta resposta és que hem redefinit «vida plena» de manera tan individualista que la intimitat, la vulnerabilitat, la interdependència—que són el cor de la vida humana—han deixat de ser essencials.
La feina que agrada: el nou ídol
Que el 47% consideri imprescindible tenir una feina que agradi és comprensible en una societat que ha perdut altres fonts de significat. Si la parella no és essencial, si els fills no ho són, si la comunitat s’ha fragmentat, llavors la feina es converteix en el lloc on busquem identitat, propòsit i realització.
Però aquí hi ha una trampa. La feina és important, però quan es converteix en el centre de la vida, quan és l’única font de significat, ens quedem vulnerables. Perquè la feina és precària, és canviant, és finalment controlada per forces que escapan al nostre control.
Els nostres avis no esperaven que la feina els donés realització personal. Esperaven que els alimentés, que els donés dignitat, que els permetés mantenir la família. La realització la buscaven en altres llocs: en la comunitat, en la fe, en les relacions, en la creació.
La casa en propietat: el signe de l’estatus
Que el 35% consideri la casa en propietat imprescindible per a una vida plena és significatiu. No és casualitat que aquesta xifra hagi crescut en els últims anys. La casa en propietat s’ha convertit en el símbol de l’èxit individual, en la prova de que hem triomfat en el sistema.
Però una casa és només una casa. El que en feia un home era la família que la habitava, la comunitat que la rodejava, el significat que li donava. Avui, tenim cases més grans, més còmodes, més buides. Perquè la casa és un contenidor, i si el que hi posem dins és buit, la casa no és més que una presó de vidre i formigó.
El silenci ensordador sobre els diners
Només l’11% considera que tenir molts diners és imprescindible per a una vida plena. Això podria semblar esperançador—potser hem après que els diners no compren la felicitat. Però sospito que el que revela aquesta xifra és quelcom més sinistre: hem acceptat que els diners són necessaris, però que ja no esperem que ens donin res més que supervivència. Els diners s’han convertit en una condició necessària però insuficient, i hem deixat de somniar que puguin ser una font de generositat, de capacitat de donar, de poder servir els altres.
El que falta
El que és més revelador de l’enquesta és el que no apareix. No hi ha preguntes sobre la comunitat, sobre la solidaritat, sobre la fe, sobre el servei als altres, sobre la transcendència. No hi ha preguntes sobre si la vida plena pot estar connectada amb quelcom més gran que un mateix.
Hem creat una societat que ofereix temps lliure, feina que agrada, cases còmodes, i hem descobert que no és suficient. Perquè la vida humana no pot estar construïda únicament sobre l’autosatisfacció. Necessitem estar connectats amb altres, necessitem sentir que la nostra vida importa, necessitem creure en quelcom més gran que nosaltres mateixos.
Una invitació a la reflexió
Aquestes dades no són una condemna. Són una invitació a la reflexió. Els catalans som una societat rica, culta, progressista. Tenim dret a demanar temps lliure, feina que ens agradi, cases còmodes. Però mentre construïm vides cada vegada més còmodes i cada vegada més soles, potser hauríem de preguntar-nos: és això realment una vida plena?
La vida plena, potser, no es construeix sumant coses que ens agraden. Es construeix donant-nos a quelcom més gran que nosaltres mateixos. Es construeix en la vulnerabilitat de l’amor, en la responsabilitat de la família, en la solidaritat amb la comunitat, en la fe que la nostra vida té un propòsit que transcendeix el nostre confort.
Fins que no recuperem aquesta dimensió, fins que no entenguem que la vida plena és quelcom que es viu amb altres, no amb altres sinó per altres, seguirem tenint temps lliure i seguirem sentint-nos buits.
