En un article recent publicat en aquestes mateixes pàgines, parlava de la «paradoxa del buit«: una societat que, en el seu afany de prioritzar el benestar material immediat i l’autonomia radical de l’individu, corre el risc de buidar de sentit les seves institucions més fonamentals. Avui, les dades de 2024 i les primeres projeccions de 2025 ens posen davant d’un mirall exigent. Catalunya no només afronta una crisi de valors; es troba en una cruïlla demogràfica i moral que demana una reflexió urgent.
Les xifres no menteixen, però sí que ens interpel·len. L’any 2024 es va tancar amb aproximadament 55.500 naixements, una xifra que continua la tendència descendent iniciada fa més d’una dècada. Però la dada que hauria de fer reflexionar els nostres representants és una altra: el mateix any es van registrar prop de 24.000 avortaments. La proporció convida a la pausa: per cada deu nens que arriben al món a Catalunya, quatre no arriben a néixer. Aquesta ràtio de 4 sobre 10 és el símptoma d’una societat que necessita retrobar la confiança en el seu propi futur.
Una societat en transformació
Quan una societat redueix el seu relleu generacional, està emetent un senyal d’alerta: la dificultat de projectar-se cap endavant. Aquest buit vital s’està omplint amb una transformació demogràfica accelerada. El 35% dels naixements a Catalunya ja són de mares estrangeres (uns 19.500 naixements el 2024). Aquesta realitat podria ser una oportunitat de renovació si anés acompanyada d’una política d’integració activa i de la transmissió d’un llegat de valors compartits. Malauradament, sovint la realitat és una altra.
Cal parlar amb claredat i sense prejudicis. La immigració ha estat, històricament, un motor de vitalitat per a Catalunya. Aquells que arriben amb la voluntat de participar en la nostra cultura, d’aprendre la llengua i de sumar-se al projecte comú són una part essencial de la solució. Tanmateix, una immigració no regulada i l’absència d’un marc d’integració sòlid estan generant una fragmentació que ens desdibuixa. En lloc de consolidar una comunitat cohesionada, correm el risc de crear societats paral·leles que no dialoguen. Una immigració sense un compromís mutu d’integració no ajuda a enfortir el país; al contrari, debilita el teixit social i la identitat que ens ha definit com a poble.
El repte del sentit i la família
La situació que observem no és només estadística. Ens parla d’una societat que sovint prioritza l’immediat sobre el transcendental. L’elevat nombre d’avortaments i la natalitat en mínims històrics suggereixen que hem deixat de posar la vida i la família al centre de les nostres prioritats. Hem passat de l’humanisme que valorava la continuïtat generacional a un enfocament on el fill es percep, massa sovint, com un obstacle per a l’èxit personal o la seguretat econòmica.
Les dades del 2025 que estem avançant suggereixen que aquests reptes s’intensifiquen. El «buit» ja no és només un concepte educatiu, és una realitat quotidiana. Ens estem convertint en una societat amb menys nens, on la transmissió de la cultura es torna cada cop més difícil. Una nació que no pot garantir el seu relleu i que, simultàniament, té dificultats per integrar els nous ciutadans, s’arrisca a perdre la seva pròpia veu en el món.
Quina societat volem construir?
Davant d’aquest panorama, la pregunta és ineludible: quin futur volem per a Catalunya? Aspirem a ser només un territori de residència d’individus desconnectats? O volem recuperar una societat orgànica, amb un projecte comú, on la vida sigui celebrada i la família tingui el suport institucional i social que mereix?
Podem reconduir aquesta situació, però cal determinació. Calen polítiques de suport a la natalitat que no siguin només ajudes puntuals, sinó un compromís social per tornar a dignificar la paternitat i la maternitat. I cal una gestió de la immigració que posi l’accent en l’ordre, la legalitat i, de manera prioritària, en la integració en el marc de la cultura catalana i els valors humanistes.
Catalunya no pot permetre’s viure només del record mentre el seu present s’afebleix. El 2026 ens exigeix mirar de front la realitat. La «paradoxa del buit» només es resoldrà si som capaços de tornar a omplir la nostra vida comuna de propòsit, de comunitat i d’esperança. És el moment de decidir si volem ser una societat que aposta per la vida i la convivència o si ens deixem portar pel corrent de la desafecció.
