En un panorama cinematogràfic sovint dominat pel soroll, la polèmica fàcil i el cinisme, topar-se amb una pel·lícula com «Los Domingos» és una sorpresa tan inesperada com profundament gratificant. La directora basca Alauda Ruiz de Azúa, que ja ens va commoure amb la seva sensibilitat a «Cinco lobitos», fa un pas endavant i s’atreveix a explorar un dels misteris més grans i menys compresos del nostre temps: la vocació a la vida contemplativa. I ho fa amb una honestedat, un respecte i una llibertat que són, en si mateixos, una lliçó de cinema i d’humanitat.
La premissa és senzilla i, alhora, radicalment contracultural: l’Ainara, una jove de disset anys brillant i plena de vida, comunica a la seva família, moderna i progressista, la seva decisió de fer-se monja de clausura. La notícia cau com una bomba en un entorn pragmàtic que, simplement, no té les eines per processar un anhel que no respon a cap lògica de productivitat, èxit o autoafirmació personal. Per què una noia amb tot el futur per davant triaria una vida de silenci, pregària i aparent renúncia?
Aquí és on resideix la primera gran bellesa de «Los Domingos»: la seva capacitat per dignificar la crida divina. La pel·lícula no la presenta com una fugida, una neurosi o un acte d’immaduresa, sinó com el que és per a qui la viu: una trobada amb un amor tan gran que ho reconfigura tot. Ruiz de Azúa aconsegueix filmar l’invisible. Mitjançant mirades, silencis i petits gestos, ens fa intuir la força d’una decisió que transcendeix la raó instrumental. La vocació de l’Ainara no és una negació del món, sinó una manera diferent d’estimar-lo. És la convicció que la pregària, des del cor del claustre, genera una energia invisible, una llum que nodreix i sosté el món, de la mateixa manera que el corrent elèctric il·lumina una ciutat sense que en veiem els cables. És la fe en què les bones obres, i la bondat de Déu, necessiten un focus generador que, des de l’aparent inutilitat, ho fa tot possible.
El segon gran mèrit del film, guanyador de la Concha de Oro a Sant Sebastià, és l’admirable llibertat amb què la directora, que s’ha definit moguda per la «curiositat» més que per la fe, construeix el relat. Lluny de caure en el proselitisme o en la caricatura anticlerical, Ruiz de Azúa opta pel respecte absolut. Cada personatge té dret a expressar la seva perplexitat, el seu dolor o la seva ràbia davant la decisió de l’Ainara. El pare, la germana, els amics… tots reaccionen des de la seva veritat, creant un mosaic de reaccions humanes, creïbles i profundament respectables. La directora no jutja, sinó que observa. I en aquesta observació honesta, fa lluir la llibertat de tots: la llibertat de la filla per seguir el seu camí, i la llibertat de la família per no entendre’l.
«Los Domingos» esdevé així un mirall de la nostra societat, incapaç de comprendre allò que no es pot mesurar, tocar o monetitzar. Ens interpel·la sobre la nostra pobresa espiritual i la nostra por al silenci i al compromís radical. Però, sobretot, és una pel·lícula que irradia una bellesa serena. La bellesa d’una decisió presa en llibertat, la bellesa d’una mirada cinematogràfica que busca comprendre en lloc de jutjar, i la bellesa profunda i misteriosa d’una crida que, encara avui, continua ressonant en el cor d’algunes persones, recordant-nos que hi ha formes de vida que no busquen tenir més, sinó ser més. Una obra valenta, necessària i absolutament recomanable.
