Mentre Barcelona dormia, a Teheran els aiatol·làs feien parlar les armes. Els dies 8 i 9 de gener de 2026 van ser els més sagnants de la història recent de la represió iraniana. Milers de persones van caure en dues jornades, però aquí, a Espanya, el silenci ha estat ensordidor. Estudiants iranies amb qui vaig estar aquest cap de setmana m’ho confirmaven: les xarxes des de Teheran parlen de més de 40.000 morts. El règim admet 3.117. La ONU estima entre 5.000 i 20.000. La veritat, com sempre en les dictadures, es perd en l’apagada d’Internet que el règim va imposar el 8 de gener per ocultar els seus crims.
La Magnitud de la Massacre
Amnistia Internacional ha declarat que gener de 2026 és el període de represió més mortal en dècades de la història iraniana. Les forces de seguritat, incloent la Guàrdia Revolucionaria Islàmica i els batallons Basij, van disparar rifles i escopetes amb perdigons de metall contra manifestants, apuntant deliberadament al cap i al tòrax. Els disparos provenien des de teulades de cases, mesquites i comissaries de policia. Va ser una massacre sistemàtica, no una reacció espontània.
Però mentre Irán es banyava en sang, on estava la indignació internacional que tant ens cansa quan parlem de Gaza? El conflicte palestí-israelià dura més de 15 mesos, amb xifres similars de morts, i ha generat manifestacions massives a tot el món. Aquí a Barcelona, ens hem acostumat a veure places plenes de gent cridant consignes. Però quan estudiants iranies es van reunir aquest cap de setmana a la Plaça Catalunya per plorar els seus, activistes pro-palestins van intentar boicotejar la concentració, cridant «sionistes» i «mort a Amèrica». El contrast és revelador: la mateixa gent que denuncia la violència estatal en un context, la justifica o l’ignora en un altre.
La Hipocresia Silenciosa
Aquí rau la veritable tragèdia. El règim dels aiatol·làs ha finançat durant anys formacions d’extrema esquerra a Espanya. Grups que prediquen la violència revolucionària, que justifiquen la dictadura del proletariat, que admiren els règims totalitaris. I malgrat això, quan les víctimes d’aquell règim venen a Barcelona a demanar justícia pels seus morts, els silencien. Els acusen de «sionistes» per l’únic delicte de no estar d’acord amb la dictadura islàmica.
No es tracta de triar entre Gaza i Irán. Es tracta de ser coherent. Si creiem que la vida humana té valor, ha de tenir-lo sempre. No només quan és convenient políticament. No només quan encaixa amb la nostra narrativa. Els 40.000 morts de Teheran mereixen la mateixa indignació que els de Gaza. Els estudiants que fugen del règim dels aiatol·làs mereixen el mateix respecte que els palestins que fugen de la guerra.
L’Apagada de la Veritat
El règim ha imposat l’apagada d’Internet més llarga de la seva història. Això no és casualitat. És una estratègia deliberada per ocultar crims de lesa humanitat. Mentre les autoritats estatals mantenen accés a Internet per difondre propaganda, els iranies no poden comunicar-se amb el món exterior. Els hospitals estan desbordats de ferits. Les morgues no donen abast. Les famílies busquen desesperadament els seus desapareguts.
I aquí, a Espanya, alguns sectors que es reclamen progressistes segueixen guardant silenci. O pitjor, justifiquen la dictadura. Alguns fins i tot continuen rebent suport de grups finançats per Teheran. Aquesta és la hipocresia que més duele: la que es disfressa de consciència política.
La Necessitat de la Coherència
No es tracta de relativitzar el sofriment palestí. Es tracta de reconèixer que el sofriment iranià és igual de real, igual de legítim, igual de digne de denúncia. Els estudiants que vaig conèixer aquest cap de setmana no demanen que el món oblidi Gaza. Demanen que no oblidi Teheran. Demanen coherència. Demanen que la justícia no sigui selectiva segons la ideologia del règim que mata.
La represió a Irán és una crida a la consciència. Una prova de foc per a la nostra coherència moral. Si realment creiem en els drets humans, hem de defensar-los sempre. No només quan és còmode. No només quan encaixa amb la nostra política. Sempre.
Perquè el silenci, en aquests moments, és còmplicitat.
