Quaranta-nou mil milions d’euros. Aquesta és la xifra astronòmica que la Generalitat de Catalunya ha presentat com a pressupost per a l’exercici actual. Una quantitat que, dita en veu alta, hauria de transmetre ambició, visió de futur i compromís social. Però quan es mira amb lupa on van a parar aquests diners, la realitat és molt menys épica. I en cap partida es fa tan evident la hipocresia com en la que hauria de ser el pilar de qualsevol societat que es prengui seriosament el futur: la política de suport a les famílies.
La xifra que hauria de fer caure la cara de vergonya als responsables del departament és aquesta: 13 milions d’euros. Tretze milions per a totes les polítiques de suport a les famílies catalanes, en un pressupost de quaranta-nou mil milions. Això representa el 0,026% del total. Per posar-ho en perspectiva: és menys del que el govern dedica a partides de representació institucional, publicitat o assessories externes. Un escàndol en tota regla que passa gairebé desapercebut enmig del soroll mediàtic habitual.
Un marc legal que es queda en paper mullat
El més cruel d’aquesta situació és que no és per manca de mandat legal. La Llei 18/2003, de 4 de juliol, de suport a les famílies, estableix amb claredat l’obligació de l’administració catalana de desplegar polítiques actives de suport a les famílies en tota la seva diversitat. La Llei 12/2007 de serveis socials reforça aquest compromís, especialment per a les situacions de vulnerabilitat, risc de dificultat social i violència masclista o familiar. I l’Estatut d’Autonomia del 2006, en el seu articulat, reconeix explícitament el dret de les persones grans, les famílies nombroses i les monoparentals a rebre protecció pública adequada.
El Parlament de Catalunya ha aprovat en els darrers anys diverses resolucions i acords instant el govern a reforçar les partides de política familiar. Tots han quedat incomplerts. Amb 13 milions d’euros no és possible complir ni de lluny amb el que la llei exigeix ni amb el que la cambra ha reclamat repetidament.
L’argument de la Renda Garantida de Ciutadania: un embolic conceptual
Preguntat per aquesta situació, el govern acostuma a tirar del mateix argument: «Les famílies ja reben suport a través de la Renda Garantida de Ciutadania.» És cert que la RGC és una eina important de lluita contra la pobresa, i que moltes famílies se’n beneficien. Però confondre deliberadament una renda mínima d’inserció amb una política de suport familiar és, com a mínim, una fal·làcia intel·lectual.
La política familiar no és assistencialisme d’emergència. És el conjunt d’actuacions que acompanyen les famílies al llarg del cicle vital: orientació i acompanyament parental, serveis d’atenció a famílies especialitzades, suport a famílies nombroses i monoparentals, prevenció de la violència intrafamiliar, programes d’envelliment actiu i integració de la gent gran. Segons les mateixes dades del pressupost presentat, el programa atén anualment desenes de milers de persones a través de títols de família nombrosa i monoparental, serveis d’atenció especialitzada i programes d’envelliment integrat. Fer-ho amb 13 milions és, senzillament, impossible.
Una aposta de futur que no existeix
Catalunya envelleix. Les projeccions demogràfiques de l’Idescat situen el país en una trajectòria de caiguda de la natalitat i augment de la població gran. La taxa de fecunditat és una de les més baixes d’Europa. Les famílies monoparentals augmenten any rere any, i sovint amb situacions de vulnerabilitat econòmica acumulada. En aquest context, dedicar 13 milions a política familiar no és només una negligència: és una declaració implícita que el futur demogràfic del país no és una prioritat.
Les societats que inverteixen en les seves famílies —en la conciliació, en la criança, en el suport als majors, en la prevenció de la violència— construeixen comunitats més cohesionades, economies més productives i ciutadans més lliures. Les que no ho fan, simplement paguen el preu més endavant, amb molt menys marge de maniobra.
Quaranta-nou mil milions d’euros. I tretze per a les famílies. Que cadascú tregui les seves conclusions.
