Fa sis mesos que una querella descansa sobre la taula d’un jutjat de Barcelona. Sis mesos en què l’escàndol de l’extingida DGAIA —un sistema que hauria d’haver estat el garant dels més vulnerables i va acabar convertint-se en una estructura opaca i qüestionada— semblava dormir el son dels justos. Ahir, finalment, el silenci es va trencar. Però no ho va fer amb el so d’una justícia àgil i decidida, sinó amb el grinyol rovellat de la burocràcia processal: la jutgessa Alejandra Gil demana ara, mig any després, «concreció».
La notícia, avançada per El Món, cau com una galleda d’aigua freda no només sobre l’associació Guardianes de la Inocencia, impulsors de la querella, sinó sobre qualsevol ciutadà que esperi que les institucions funcionin. La titular del Jutjat d’Instrucció 1 de Barcelona requereix als querellants que especifiquin «fets, temps i lloc» imputats a cadascun dels ex-alts càrrecs assenyalats: els exconsellers Chakir El Homrani i Violant Cervera, l’exsecretari general Josep Ginesta i l’exdirectora de la DGAIA, Ester Cabanes.
La pregunta que ressona avui arreu no és jurídica, és moral: per què s’ha trigat sis mesos a demanar un aclariment que es podria haver sol·licitat en una setmana?
La tàctica del desgast
Demanar «concreció» és, en termes processals, una eina legítima per evitar investigacions prospectives (les famoses causa general). Però en el context del «cas DGAIA», on plou sobre mullat i on les irregularitats han estat denunciades públicament i mediàticament durant el 2024 i el 2025, aquesta petició té un regust amarg de filibusterisme judicial.
Com apunta Julián Peribáñez, president de l’entitat denunciant, tot i que el moviment és «formalment correcte», la dilació és «inusualment lenta». Quan la justícia triga mig any a fer el primer pas administratiu —ni tan sols investigar, sinó decidir si s’investiga—, està enviant un missatge terrible a la societat: la protecció dels menors no és prioritària. Si estiguéssim parlant d’un delicte contra la propietat privada d’una gran corporació, els temps serien els mateixos? L’experiència ens diu que no.
Aquesta lentitud no és innòcua. El temps juga a favor de l’oblit i en contra de la veritat. Mentre els papers s’acumulen als despatxos de la Ciutat de la Justícia, la sensació d’impunitat dels responsables polítics creix. La «concreció» que demana la jutgessa corre el risc de convertir-se en un mur infranquejable, una excusa per arxivar la causa abans que comenci, al·legant defectes de forma en lloc d’entrar al fons de l’assumpte.
Què va passar? El forat negre de la DGAIA
Cal recordar d’on venim per entendre la gravetat d’aquesta paràlisi. El «cas DGAIA» no és una anècdota administrativa. Parlem de l’esfondrament ètic i funcional d’un organisme que tenia la custòdia de milers de nens i adolescents a Catalunya. Durant el 2024 i el 2025, vam assistir a un degoteig constant de notícies sobre contractes d’emergència injustificats, centres de menors massificats, manca de supervisió educativa i, el més greu, una desprotecció real dels qui estaven tutelats per l’administració.
L’informe del Síndic de Greuges i diverses investigacions periodístiques van posar sobre la taula un sistema que, sota l’excusa de l’emergència (primer pel 155, després per l’arribada de menors migrants), va operar amb una opacitat alarmant. Es van crear estructures paral·leles, es van externalitzar serveis sense el control pertinent i, en definitiva, es va mercantilitzar l’atenció a la infància.
Els noms que apareixen a la querella —El Homrani, Cervera, Ginesta, Cabanes— van ser els màxims responsables polítics d’aquesta gestió. No estem parlant de tècnics de base, sinó de qui prenia les decisions i signava els pressupostos. Que ara la justícia demani als querellants que facin de detectius i concretin «dia i hora» de cada decisió administrativa presumptament delictiva és, com a mínim, una càrrega de prova desproporcionada. L’administració és qui té els expedients; la justícia és qui té la capacitat de reclamar-los. Exigir a una associació sense ànim de lucre que faci la feina d’instrucció abans que el jutjat mogui un dit és pervertir el sistema.
Exigències: prou excuses, volem instrucció
La situació actual és insostenible. L’estratègia de la «dilació indeguda» no pot ser l’escut dels gestors públics. Per això, davant d’aquesta nova maniobra de fre, cal ser clars i contundents en les demandes:
- Celeritat immediata: No podem acceptar sis mesos més de silenci. Un cop els querellants presentin l’escrit d’aclariment (tenen cinc dies, i ja han anunciat que ho faran ràpidament), el jutjat ha de decidir sobre l’admissió a tràmit en qüestió de setmanes, no de mesos.
- Transparència judicial: La ciutadania té dret a saber per què s’ha paralitzat l’expedient des del juliol fins al desembre. La falta de recursos als jutjats és una realitat, però no pot ser l’excusa permanent per a casos de sensibilitat social extrema.
- Investigació d’ofici: Més enllà del que aporti l’acusació popular, la Fiscalia ha d’assumir un paper actiu. Si hi ha indicis de delicte en la gestió de diners públics destinats a menors, el Ministeri Públic no pot esperar a veure si una associació encerta en la redacció de la querella. Ha d’actuar.
- Responsabilitat política: Encara que la via judicial sigui lenta, la via política no hauria de ser-ho. Els partits que van sustentar aquells governs i els ex-alts càrrecs implicats continuen, en molts casos, en l’esfera pública. El silenci administratiu no els eximeix de donar explicacions detallades sobre la seva gestió.
Conclusió: la Justícia que arriba tard no es justícia
El «cas DGAIA» corre el risc de convertir-se en un altre exemple de la «doctrina del cansament»: allargar els processos fins que l’opinió pública s’oblidi, els titulars desapareguin i les responsabilitats es dilueixin en el temps.
La decisió de la jutgessa Gil de demanar concreció ara, tot i ser legal, és un símptoma d’un sistema que no prioritza la rendició de comptes. Els nens i adolescents que van patir les conseqüències d’una gestió deficient ja no poden recuperar el temps perdut. El mínim que els devem és la veritat judicial. I la veritat no es troba arxivant carpetes o demanant requisits formals sis mesos tard; la veritat es troba investigant.
Senyoria, acceleri. La societat catalana està mirant, i la paciència s’ha esgotat. Volem saber què va passar a la DGAIA, i ho volem saber abans que el delicte, si va existir, prescrigui per avorriment.
