Mentre la història oficial de la Guerra Civil a Catalunya es construeix sobre relats de fronts de batalla, bombardejos i repressió política, una veritat incòmoda roman sepultada sota un silenci còmplice: l’extermini sistemàtic de més de 5.700 persones als hospitals psiquiàtrics catalans entre 1936 i 1939. No van morir per les bales, sinó per la fam, la negligència i l’abandonament deliberat d’un govern que, mentre proclamava la llibertat, condemnava a mort els més vulnerables.
La investigació de l’historiador Marcos Robles, encarregada per la mateixa Generalitat, ha posat xifres a l’horror: 3.160 morts a Sant Boi, 776 a l’Institut Mental de Sant Andreu, 633 a Salt, 487 a Reus. Un holocaust silenciós que supera amb escreix les víctimes de molts episodis bèl·lics glorificats per la propaganda. La causa oficial de la mort, repetida fins a la nàusea en els registres, és un eufemisme cruel: «enterocolitis», «caquèxia», «pneumònia hipertòxica». En realitat, van morir de gana. Van ser deixats morir.
Per entendre la magnitud de la tragèdia, cal preguntar-se: qui cuidava aquestes persones abans de la guerra? La resposta és clara: les congregacions religioses. L’Hospital de Sant Joan de Déu a Sant Boi, epicentre de la massacre, era gestionat per l’Orde Hospitalari dels Germans de Sant Joan de Déu fins al juliol de 1936. Amb l’esclat revolucionari, els religiosos van ser perseguits, assassinats o forçats a fugir. La seva «culpa» era la seva fe i la seva dedicació als malalts. La Generalitat republicana, en mans d’ERC i amb el suport de la CNT-FAI, va confiscar els centres i va improvisar una gestió que es va revelar criminal.
La persecució religiosa no va ser un dany col·lateral, sinó una política deliberada. A Catalunya van ser assassinats 2.441 religiosos, entre ells 1.538 presbíters, 824 membres d’ordes masculins i 76 monges. Els Germans de Sant Joan de Déu van patir el martiri de noranta-cinc dels seus membres, beatificats posteriorment com a màrtirs de la Guerra Civil. Entre ells destaquen figures com el beat Brauli Maria Corres Díaz de Cerio i els seus 70 companys, morts entre juliol de 1936 i febrer de 1937, beatificats el 1992 pel papa Joan Pau II. També Mauricio Iñiguez de Heredia Alzola i 23 companys més, assassinats entre agost de 1936 i setembre de 1937, beatificats el 2013. A Catalunya, concretament a Barcelona, van ser assassinats 29 germans d’aquest orde, incloent-hi casos com els del Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu a Calafell, on el 30 de juliol de 1936 van ser executats diversos germans com Rufino Lasheras Aizcorbe, Arturo Juan Ayllón i altres, després de ser detinguts per milícies mentre intentaven fugir. La seva expulsió i assassinat va deixar un buit que el govern republicà no va saber, o no va voler, omplir. Van abandonar els malalts a la seva sort, en mans de personal no qualificat i, en molts casos, corrupte, que robava els escassos aliments destinats als interns.
El testimoni de Josepa Balaguer, interna a Sant Andreu, és demolidor: «Ens donen un plat ple d’aigua, que de pa, casi no n’hi ha gens… tots els malalts es moren de fam; corre la veu que les empleades treuen l’espès tant de la sopa com de l’arròs per a menjar-se’l elles». Aquesta no és una anècdota, és el retrat d’un sistema. Un sistema que, mentre es vantava de progrés social, permetia que els seus ciutadans més indefensos morissin de fam.
La responsabilitat política és ineludible. El govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, era el màxim responsable de la gestió dels hospitals. Les cartes desesperades dels administradors demanant menjar, ignorades sistemàticament, són la prova d’una negligència criminal. Com és possible que un govern que controlava la distribució d’aliments a la rereguarda permetés aquesta catàstrofe humanitària? La resposta és dolorosa: no els importaven. Eren una càrrega, un record incòmode d’una caritat cristiana que volien erradicar.
Avui, 85 anys després, aquestes víctimes continuen sent invisibles. No hi ha monuments en la seva memòria, ni reconeixement oficial del seu patiment. La fossa comuna de Sant Boi, amb 3.000 cossos, és un testimoni mut d’aquesta vergonya històrica. És hora de trencar el silenci. És hora de preguntar per què un govern que es deia defensor del poble va permetre l’extermini dels més febles. És hora de reconèixer que, per a aquests 5.700 innocents, la República no va ser la llibertat, sinó la mort per inanició.
La memòria històrica no pot ser selectiva. No podem recordar només els herois que ens convenen i oblidar les víctimes que ens incomoden. Aquests 5.700 morts no són una nota a peu de pàgina de la història. Són l’acusació més gran contra un règim que, en la seva utopia revolucionària, va perdre la seva humanitat. Que el seu record ens interpel·li i ens obligui a buscar la veritat, tota la veritat, per dolorosa que sigui.
Referències
- Més de 5.700 morts als psiquiàtrics catalans durant la Guerra Civil, la majoria per desnutrició
- Els 5.700 morts invisibles de la Guerra Civil
- Persecució religiosa durant la Guerra Civil espanyola
- Sant Joan de Déu unifica la memòria dels beats màrtirs hospitalaris
- Brothers Hospitallers of Saint John of God – Wikipedia
- The Blessed Martyr Brothers of St John of God in Spain
- Hospitallers of St. John of God, Martyrs of the, Bb. – Encyclopedia.com
